Els clàssics es reinterpreten. S’adapten al pas del temps, a les èpoques que els segueixen. Així, un espectador d’avui —i un lector— pot trobar a Terra Baixa allò que un espectador coetani del seu autor ni es va plantejar.
Ho dic als alumnes quan llegim les paraules de la Marta, lluny —també a prop— de les que diria en l’actualitat. Allò que diu la Marta, una dona del nostre temps ho diria amb altres paraules, però podria expressar, lamentablement, el mateix.
El dramatisme perdura perquè el drama es manté. La Marta, així ho veuen els alumnes —especialment les noies—, és una dona maltractada que, com sol passar, ni ho sap ni ho admet. No ha triat, no ha decidit com viure i amb qui jeure —ho hem d’expressar així de clar amb els alumnes. És una dona que, per tot el que ha viscut o —hauríem de dir— per tot el que li han fet viure, té una nul·la autoestima i demana a crits, tal qual, que l’esborrin del mapa. Per això no entén que hi hagi algú que la pugui estimar i valorar. L’amor, ras i curt, la fa lliure i la salva.
La Marta que Guimerà ha escrit és clàssica perquè admet una anàlisi feminista. Recuperar la dignitat, lluitar per un mateix, per la pròpia felicitat, sortir del camí... Tot això és la Marta.
Tot gravita al voltant de la Marta, així ho veu un espectador actual. També s’ho mirava així un espectador de finals del segle XIX? Ella és el vèrtex d’un triangle que dóna sentit al Manelic i al Sebastià.
El Manelic, quan topa amb l’amor, ai las!, topa amb la infelicitat, la gelosia, la brutalitat... El Manelic, amb la Marta, es troba amb la insatisfacció —sí, sexual—, però no s’hi enfronta amb brutalitat. L’espera i no la pren. No hi ha violència sexual. Així ho veuen els alumnes. El Manelic experimenta l’escarni i el ridícul, però s’hi sobreposa.
El Manelic —també ho veuen els alumnes— resta condemnat, amb la Marta, a viure apartat de la societat. Es converteix en un pròfug, però retorna al seu cau, a les muntanyes. És —ho deia un antic professor meu de literatura— “un capullo roussonià”. Els homes, som bons per naturalesa? Ens fa dolents la societat? L’herència —després vindrà Lamarck i tutti quanti— també ens predisposa.
El Manelic descobreix la Marta, i amb ella, l’amor. L’amor —així ens ho ha transmès l’herència literària— fa patir. Ens fa insegurs i ens debilita i, paradoxalment, ens fa forts i heroics. El Manelic esdevé un heroi perquè ha begut de l’elixir de l’amor. Arrossega la Marta perquè ell, ara amb ella, deixa de ser l’home que ha Baixat de les muntanyes, però hi retorna ric del que ha viscut.
El Sebastià, el dolent? Mirem-lo amb ulls actuals. Atrapat pels deutes, per una posició social a la qual no pot renunciar. El Sebastià, en el fons, és un home enamorat, també possessiu, que experimenta la gelosia malaltissa i no vol Baixar d’escala social. És un cacic en tota regla que disposa de tot i de tots perquè així ho transmet una tradició social que col·loca els uns a sota i a ell a sobre. Si no hi ha justícia, no hi ha llibertat, això ens transmet el text, i així ho veu un espectador actual. Ser el dolent de la pel·lícula pot fer caure el personatge en una simplicitat abrusadora. El Sebastià és més complex que tot això. Per què som cruels, injustos, tirans? Així ho hem de fer pensar als alumnes. Aquesta és la lectura actual que podem fer d’aquest personatge. Per què som capaços de viure a redós d’un tirà?
Per què els personatges comparsa que acompanyen els principals actuen hipòcritament? Per què es diverteixen amb la beneiteria del Manelic? Per què es mostren assedegats de sang? El morbo, la tafaneria, posar el nas a la vida dels altres... Aquesta és la lectura actual de tots aquests éssers. Són personatges de premsa groga, de plató de televisió, de reality.
I de sobte, el 2015, ve l’Homar i els interpreta tots. Els defensa tots. Els fa tots. Perquè els humans som polièdrics, complexos. Guimerà va pensar una obra així? Tant hi fa. El que compta és que tants anys després hi hagi —els clàssics tenen aquest defecte— una nova posada en escena de Terra Baixa perquè, com diu aquell, “els temps estan canviant”.
Glòria Tomàs
Professora de secundària de l’Institut de Flix.
Text motivat pel debat a les classes de 1r i 2n de batxillerat a propòsit de l’obra Terra Baixa i Lluís Homar, que els alumnes van veure al Teatre Borràs de Barcelona en una sortida cultural.
